EL TEXT NARRATIU

·        El text narratiu és un escrit que ens narra, és a dir, que ens explica una historia. Primer s’ha de pensar i estructurar.

·        La seva estructura és la següent:

1.      Introducció: plantejament de la situació, el temps,...

2.      Nus: inclou el conflicte, la situació principal que desencadenarà el desenllaç,..

3.      Desenllaç: conclusió del que ha passat al llarg de la història.

·        La narració té diferents temps, personatges i narradors.

a)    Temps:

a)   Lineal: és quan els fets passen per ordre.

b)   Flashback: és quan es trenca la línia del temps i es retorna al passat en certs moments.

c)   Paral·lels: és quan hi ha històries paral·leles.

b)    Personatges:

a)   Protagonista: poden ser un col·lectiu, una persona, dues persones,...

b)   Plans: als personatges no els passa res, és a dir no té complexitat

c)   Rodons: són psicològicament complexos, comença d’una manera i amb unes experiències canvia i evoluciona a un altre personatge.

c)    Narrador:

a)   1a persona: el mateix protagonista (intern) o un altre personatge (també intern) que poden explicar la història en 1a o en 3a persona.

b)   Omniscient: no es un personatge qui explica la història, la explica desde fora. Es diu així perquè ens explica el que pensen els personatges i el que senten.

·        Per inventar una bona narració s’ha de planificar amb una sèrie de preguntes.

1.      Qui?

2.      Que?

3.      Com?

4.      Quan?

5.      Perquè?

6.      On?

ELS MEUS GATETS BLANCS

Gemma Marín

Cristina Nebrera

Laia Pérez

Alicia Rascón

Anna Zugasti

QUÈ? Que havia estat un dia molt dolent.

QUI? Els meus gatets blancs.

COM? Fent-ho.

PER QUÈ? Per què volia fer-ho.

ON? En un lloc molt llunyà.

QUAN? L'any 1991.

Recordo el dia que vaig trobar els meus gatets blancs, unes de les coses més importants per mi. Va succeir l'any 1991, a l'hivern, un dia fred i plujós.
Recordo que havia estat un dia molt dolent, dels pitjors de la meva vida. Havia mort el meu gos després de mesos malalt, sense possibilitat de recuperar-se. Va ser un cop molt dur per a mi, ja que me'l van regalar als 3 anys d'edat, havia compartit moltes experiències i vivències amb ell, li tenia moltíssima estima i va suposar una gran pèrdua.
Dues setmanes després, ja ben entrat el Nadal, vaig anar amb la família a passar les vacances a la nostra casa del poble, situada en un lloc molt llunyà de la ciutat. Vaig anar-hi amb la intenció de desconnectar una mica dels últims fets que havien passat, ja que és un lloc situat a la muntanya, que provoca aïllament i tranquil.litat.
Malgrat que ho intentava, em resultava impossible deixar de pensar en el Jackie, el trobava molt a faltar. Com que a casa no aconseguia desconnectar, vaig decidir sortir a passejar una estona per airejar-me. Anava caminant observant les voreres cobertes de neu, els cotxes circulant, la gent abrigada caminant carregada de bosses, fins que vaig aturar-me al costat del pont al sentir uns gemecs. Estranyada, vaig apropar-m'hi i vaig veure dos gatets molt petits, de color blanc, morts de fred i a dins d'una caixa. Els havien abandonat.
Amb la tristesa que m'havia suposat perdre el meu gosset, no podia entendre com algú podia fer-li això a un animal, així que vaig decidir endur-me'ls a casa i convèncer els meus pares per quedar-nos-els, ja que vaig pensar que ens aniria bé a tots la companyia d'un altre animal.
Després de convèncer-los, els vam dur al veterinari, on els van posar les vacunes corresponents i necessàries.
Ara els tinc a casa i són molt carinyosos i juganers. Després d'haver viscut aquesta experiència, crec que tot passa per alguna raó, i que després d'una cosa dolenta, en ve una de bona.

OBJECTE ANIMAT: SABATES

Hi havia una vegada en una sabateria, dues sabates “Adidas” tan maques que tothom se les volia emprovar. Aquestes sabates van ser fabricades a la Xina i van haver de venir tancades en una caixa des d’allà. Quan van arribar a una sabateria de Barcelona, gairebé estaven ofegades de no haver pogut respirar en tot el camí, que havia durat cinc dies.

Tothom se les mirava perquè eren les que estaven per exposar a la gent i se les emprovaven fos el seu numero o no, per això una d’elles sempre es queixava a les manifestacions que feien a la nit: molta gent ficava el seu gran peu dintre d’ella i a ella li feia mal. Era com si als humans els estiressin la pell. Cada nit quan la sabateria tancava es feien manifestacions i totes les sabates es queixaven del mateix, que a la gent els feien molta pudor els peus i s’ofegaven.

Les sabates “Adidas” van ser comprades per unes noies que les van regalar a la seva amiga, que es deia Alba, ja que era el seu aniversari. A l’Alba li van agradar molt i cada dia se les posava per anar a tot arreu.  Però a l’Alba li feien moltíssima pudor els peus i les sabates ja estaven fartes d’haver estat aguantant tant de temps la pudor a la sabateria. Només faltava que ara també l’haguessin de suportar.

Un dia a la nit, a casa de l’Alba, les sabates “Adidas” van anar a fer un tomb per la casa. Arribant al lavabo van veure la senyora Colònia i li van explicar el seu problema. Ella, com que era molt amable i molt bona amb els altres, els va dir que anessin cada nit al lavabo i ella els hi posaria una mica de colònia per no sentir la mala olor. I així ho van fer. Les sabates per fi van trobar una solució al seu problema.

HISTÒRIA DE LA MEVA VIDA:

Em dic Gemma i des que era  ben petita m’agrada molt treballar amb nens i ajudar-los. Sóc una noia molt honrada i molt humil, vaig estudiar a la Universitat de Barcelona la carrera d’educació primària. Quan vaig acabar el primer any va ser genial, feia un any havia anat a viure amb el meu chicot a un pis nou. Tot era perfecte. Mai havia cregut en la sort i el destí, fins que un dia em va succeir un fet molt important.

Jo treballava a una escola molt antiga, era la mestra de primer i tothom em tractava molt bé i tots érem molt bons companys de treball. També els meus alumnes eren molt intel·ligents, jo els ajudava molt i això m’agradava molt. L’escola era molt vella i gairebé estava destrossada, per això l’any següent va tancar i ens van despatxar a tots els mestres que treballàvem allà. La meva situació era la següent: a mi m’havien fet fora i el meu xicot només treballava mitja jornada, les coses van començar a anar malament, jo també estava embarassada i ni el meu xicot ni jo teníem suficients diners per poder pagar la casa, ni ens podíem fer càrrec del nostre fill.

Un dia vaig sortir a tirar currículums i de passada vaig veure el quiosc de loteries, vaig entrar, vaig fer un “Euromillon” i me’l vaig guardar a la cartera.

Als 2 o 3 mesos quan faltava un mes per tenir al nostre fill ens van fer fora del nostre pis, per no pagar, i vam anar a casa de la meva mare. No teníem diners i vam decidir que donaríem el nostre fill en adopció, perquè no el podríem mantenir. Quan un dels dies passava pel quiosc em vaig recordar de l”euromillon” que havia fet feia tant de temps i vaig entrar a comprovar-lo. No m’ho podia creure, m’havien tocat 139 milions d’euros, era increïble!

No sabíem què fer amb tants diners i vam decidir comprar una casa, tenir el nostre fill, fer una escola per poder treballar com a directora i com a mestra i la resta de diners van anar directes a Àfrica per ajudar als nens que allà no tenen escola i que puguin estudiar. Vaig seguir treballant i sent humil com sempre, tot i que m’havia tocat la loteria.

TEXT QUE COMENCI AMB LA FRASE...

Aquell dia, jo no ho sabia però la meva vida estava a punt de canviar. Cada dia m’aixecava amb el meu marit al costat, li donava un peto i fèiem l’esmorzar tots dos junts. Estàvem molt units, feia 39 anys que vivíem junts, cada dia fèiem el mateix i mai ens cansàvem o ens angoixàvem com molts altres matrimonis. No teníem fills, ell estava dedicat a mi, i jo a ell.

Aquell dia, era dilluns, em vaig aixecar i vam fer el mateix de sempre. A l’esmorzar vam prendre un got de llet i uns pastissets que havia fet ell el diumenge al matí, eren boníssims. Cada diumenge en feia. Desprès vam marxar a treballar, ell em duia fins la porta del meu treball i desprès marxava tot sol a la seva oficina. Jo cada dia sortia de treballar a les 12 del migdia i anava caminant tranquil·lament cap a casa, aquell dia anant de camí vaig comprar-li una bombons que li encantaven, sempre li havien agradat les coses dolces. Vaig arribar a casa, vaig dinar sola perquè ell dinava al treball i arribava a casa a les 8 del vespre, però sempre em trucava per dir-me bon profit. Aquell dia ho va fer com sempre. Per la tarda no tenia res a fer i vaig decidir fer el sopar que a ell li agradava més.

Eren les 9 i no havia arribat, vaig trucar i no m’agafava el telèfon, vaig esperar una mica perquè potser s’havia entretingut més del compte fent alguna feina. Eren les 10 i no havia arribat, ja estava molt preocupada, l’havia trucat 21 vegades i no me l’havia agafat cap. Vaig seure al sofà i vaig esperar fins que va sonar el telèfon, desitjava amb totes les meves forces que fos ell, no va ser així, vaig escoltar la veu d’una noia joveneta que em va preguntar si el meu marit es deia Pere Marín Rodríguez, li vaig dir que sí i em va dir que anés urgentment a l’hospital perquè el meu marit estava molt malament. No ho entenia, mai havia tingut cap malaltia. Vaig agafar la cartera i vaig marxar corrent. Va ser el camí més llarg de la meva vida, volia arribar. Quan vaig arribar, el metge em va dir que havia sigut un atac de cor, el meu marit estava en les últimes, li vaig suplicar al metge que em deixes veure’l i em va deixar passar. Vaig entrar, estava com mai l’havia vist, al llit amb els ulls mig oberts plens de tristor, ell sabia perfectament el que li passava. Quan em va veure va fer un somriure,em vaig apropar, em va agafar de la mà, em va fer un petó i em va dir:

-Aquest amor es tan gran que el meu cor no l’ha pogut suportar, cada dia de la meva vida t’he estimat més. Gràcies per fer-me tan feliç.

Seguidament va tancar els ulls.

A partir d’aquell dia jo mai més vaig ser la mateixa, ja no tenia il·lusió per viure ni per compartir res amb ningú, em va canviar la vida d’una manera radical. Mai ho hauria dit que aquell dia la meva vida canviaria tant, em consolo pensant que aquestes coses tant dolentes acaben arribant un dia o un altre, més tard o més aviat. Que així és la vida i s’han de viure els moments bons amb intensitat. Jo ho vaig fer.

COMENTARI PERSONAL DELS TEXTOS NARRATIUS:

M'han costat una mica, sobretot el de l'objecte animat. Penso que per alguns temes tinc poca imaginació. El que més m'ha agradat com ha quedat ha sigut el que havia de començar per una frase en concret.