Avui per fi, em finalitzat amb totes les exposicions, la valoració que trec és bastant bona, crec que han sortit totes bastant bé, tot i que algunes eren més interessants o divertides i altres eren una mica més aborrides o potser a mi personalment el tema no em cridava l'atenció.
Espero que si fem més exposicions aquelles que ens posem nervioses, no ho estiguem tant! :)

Ja queda poquet per acabar amb els textos, per fi, no m'agrada gens fer-los!

LA MEVA EXPOSICIÓ

EXPOSICIÓ: Els carnavals més característics

INTRODUCCIÓ:

Jo us parlaré i us presentaré els carnavals més característics que trobem arreu del món. El carnaval és una de les festes que més m’agrada, perquè està plena de colors, de música, de disfresses, desfilades,etc. i perquè et pots divertir, gaudir, passar-t’ho bé, etc. El carnaval és una de les festes més antigues del món. Ara us explicaré una mica per sobre les característiques dels carnavals més importants.

CARNAVAL DE BRASIL

És el més famós per les escoles de samba que participen a la desfilada del “sambòdromo”.

CARNAVAL DE TENERIFE

La celebració més important és la de presentar a les candidates a reines, durant unes hores aquestes llueixen en una desfilada els seus vestits.

CARNAVAL DE VENÈCIA

Sorgeix a partir de la tradició del segle XVII, on la noblesa es disfressava per sortir a barrejar-se amb el poble, per això portaven màscares (element més important), per no ser reconeguts. Durant les nits es realitzen balls.

CARNAVAL DE COLÒMBIA

És pluricultural, divers i ric en expressions culturals. Es basa en fer danses amb expressions i música que recullen dels diferents pobles de Colombia.

CARNAVAL DE URUGUAY

Caracteritzat per ser el més llarg del món, amb 40 dies de durada, desfilen diferents agrupacions del carnaval (murgues, humoristes) i es fa la típica desfilada de candombe que es diu “Desfile de Llamadas”

CONCLUSIONS

A cada país se celebra el carnaval d’una manera diferent, però en tots aquests llocs es viu d’una manera molt especial i molt característica.

Estava molt nerviosa!!!

EL TEXT NARRATIU

·        El text narratiu és un escrit que ens narra, és a dir, que ens explica una historia. Primer s’ha de pensar i estructurar.

·        La seva estructura és la següent:

1.      Introducció: plantejament de la situació, el temps,...

2.      Nus: inclou el conflicte, la situació principal que desencadenarà el desenllaç,..

3.      Desenllaç: conclusió del que ha passat al llarg de la història.

·        La narració té diferents temps, personatges i narradors.

a)    Temps:

a)   Lineal: és quan els fets passen per ordre.

b)   Flashback: és quan es trenca la línia del temps i es retorna al passat en certs moments.

c)   Paral·lels: és quan hi ha històries paral·leles.

b)    Personatges:

a)   Protagonista: poden ser un col·lectiu, una persona, dues persones,...

b)   Plans: als personatges no els passa res, és a dir no té complexitat

c)   Rodons: són psicològicament complexos, comença d’una manera i amb unes experiències canvia i evoluciona a un altre personatge.

c)    Narrador:

a)   1a persona: el mateix protagonista (intern) o un altre personatge (també intern) que poden explicar la història en 1a o en 3a persona.

b)   Omniscient: no es un personatge qui explica la història, la explica desde fora. Es diu així perquè ens explica el que pensen els personatges i el que senten.

·        Per inventar una bona narració s’ha de planificar amb una sèrie de preguntes.

1.      Qui?

2.      Que?

3.      Com?

4.      Quan?

5.      Perquè?

6.      On?

ELS MEUS GATETS BLANCS

Gemma Marín

Cristina Nebrera

Laia Pérez

Alicia Rascón

Anna Zugasti

QUÈ? Que havia estat un dia molt dolent.

QUI? Els meus gatets blancs.

COM? Fent-ho.

PER QUÈ? Per què volia fer-ho.

ON? En un lloc molt llunyà.

QUAN? L'any 1991.

Recordo el dia que vaig trobar els meus gatets blancs, unes de les coses més importants per mi. Va succeir l'any 1991, a l'hivern, un dia fred i plujós.
Recordo que havia estat un dia molt dolent, dels pitjors de la meva vida. Havia mort el meu gos després de mesos malalt, sense possibilitat de recuperar-se. Va ser un cop molt dur per a mi, ja que me'l van regalar als 3 anys d'edat, havia compartit moltes experiències i vivències amb ell, li tenia moltíssima estima i va suposar una gran pèrdua.
Dues setmanes després, ja ben entrat el Nadal, vaig anar amb la família a passar les vacances a la nostra casa del poble, situada en un lloc molt llunyà de la ciutat. Vaig anar-hi amb la intenció de desconnectar una mica dels últims fets que havien passat, ja que és un lloc situat a la muntanya, que provoca aïllament i tranquil.litat.
Malgrat que ho intentava, em resultava impossible deixar de pensar en el Jackie, el trobava molt a faltar. Com que a casa no aconseguia desconnectar, vaig decidir sortir a passejar una estona per airejar-me. Anava caminant observant les voreres cobertes de neu, els cotxes circulant, la gent abrigada caminant carregada de bosses, fins que vaig aturar-me al costat del pont al sentir uns gemecs. Estranyada, vaig apropar-m'hi i vaig veure dos gatets molt petits, de color blanc, morts de fred i a dins d'una caixa. Els havien abandonat.
Amb la tristesa que m'havia suposat perdre el meu gosset, no podia entendre com algú podia fer-li això a un animal, així que vaig decidir endur-me'ls a casa i convèncer els meus pares per quedar-nos-els, ja que vaig pensar que ens aniria bé a tots la companyia d'un altre animal.
Després de convèncer-los, els vam dur al veterinari, on els van posar les vacunes corresponents i necessàries.
Ara els tinc a casa i són molt carinyosos i juganers. Després d'haver viscut aquesta experiència, crec que tot passa per alguna raó, i que després d'una cosa dolenta, en ve una de bona.

OBJECTE ANIMAT: SABATES

Hi havia una vegada en una sabateria, dues sabates “Adidas” tan maques que tothom se les volia emprovar. Aquestes sabates van ser fabricades a la Xina i van haver de venir tancades en una caixa des d’allà. Quan van arribar a una sabateria de Barcelona, gairebé estaven ofegades de no haver pogut respirar en tot el camí, que havia durat cinc dies.

Tothom se les mirava perquè eren les que estaven per exposar a la gent i se les emprovaven fos el seu numero o no, per això una d’elles sempre es queixava a les manifestacions que feien a la nit: molta gent ficava el seu gran peu dintre d’ella i a ella li feia mal. Era com si als humans els estiressin la pell. Cada nit quan la sabateria tancava es feien manifestacions i totes les sabates es queixaven del mateix, que a la gent els feien molta pudor els peus i s’ofegaven.

Les sabates “Adidas” van ser comprades per unes noies que les van regalar a la seva amiga, que es deia Alba, ja que era el seu aniversari. A l’Alba li van agradar molt i cada dia se les posava per anar a tot arreu.  Però a l’Alba li feien moltíssima pudor els peus i les sabates ja estaven fartes d’haver estat aguantant tant de temps la pudor a la sabateria. Només faltava que ara també l’haguessin de suportar.

Un dia a la nit, a casa de l’Alba, les sabates “Adidas” van anar a fer un tomb per la casa. Arribant al lavabo van veure la senyora Colònia i li van explicar el seu problema. Ella, com que era molt amable i molt bona amb els altres, els va dir que anessin cada nit al lavabo i ella els hi posaria una mica de colònia per no sentir la mala olor. I així ho van fer. Les sabates per fi van trobar una solució al seu problema.

HISTÒRIA DE LA MEVA VIDA:

Em dic Gemma i des que era  ben petita m’agrada molt treballar amb nens i ajudar-los. Sóc una noia molt honrada i molt humil, vaig estudiar a la Universitat de Barcelona la carrera d’educació primària. Quan vaig acabar el primer any va ser genial, feia un any havia anat a viure amb el meu chicot a un pis nou. Tot era perfecte. Mai havia cregut en la sort i el destí, fins que un dia em va succeir un fet molt important.

Jo treballava a una escola molt antiga, era la mestra de primer i tothom em tractava molt bé i tots érem molt bons companys de treball. També els meus alumnes eren molt intel·ligents, jo els ajudava molt i això m’agradava molt. L’escola era molt vella i gairebé estava destrossada, per això l’any següent va tancar i ens van despatxar a tots els mestres que treballàvem allà. La meva situació era la següent: a mi m’havien fet fora i el meu xicot només treballava mitja jornada, les coses van començar a anar malament, jo també estava embarassada i ni el meu xicot ni jo teníem suficients diners per poder pagar la casa, ni ens podíem fer càrrec del nostre fill.

Un dia vaig sortir a tirar currículums i de passada vaig veure el quiosc de loteries, vaig entrar, vaig fer un “Euromillon” i me’l vaig guardar a la cartera.

Als 2 o 3 mesos quan faltava un mes per tenir al nostre fill ens van fer fora del nostre pis, per no pagar, i vam anar a casa de la meva mare. No teníem diners i vam decidir que donaríem el nostre fill en adopció, perquè no el podríem mantenir. Quan un dels dies passava pel quiosc em vaig recordar de l”euromillon” que havia fet feia tant de temps i vaig entrar a comprovar-lo. No m’ho podia creure, m’havien tocat 139 milions d’euros, era increïble!

No sabíem què fer amb tants diners i vam decidir comprar una casa, tenir el nostre fill, fer una escola per poder treballar com a directora i com a mestra i la resta de diners van anar directes a Àfrica per ajudar als nens que allà no tenen escola i que puguin estudiar. Vaig seguir treballant i sent humil com sempre, tot i que m’havia tocat la loteria.

TEXT QUE COMENCI AMB LA FRASE...

Aquell dia, jo no ho sabia però la meva vida estava a punt de canviar. Cada dia m’aixecava amb el meu marit al costat, li donava un peto i fèiem l’esmorzar tots dos junts. Estàvem molt units, feia 39 anys que vivíem junts, cada dia fèiem el mateix i mai ens cansàvem o ens angoixàvem com molts altres matrimonis. No teníem fills, ell estava dedicat a mi, i jo a ell.

Aquell dia, era dilluns, em vaig aixecar i vam fer el mateix de sempre. A l’esmorzar vam prendre un got de llet i uns pastissets que havia fet ell el diumenge al matí, eren boníssims. Cada diumenge en feia. Desprès vam marxar a treballar, ell em duia fins la porta del meu treball i desprès marxava tot sol a la seva oficina. Jo cada dia sortia de treballar a les 12 del migdia i anava caminant tranquil·lament cap a casa, aquell dia anant de camí vaig comprar-li una bombons que li encantaven, sempre li havien agradat les coses dolces. Vaig arribar a casa, vaig dinar sola perquè ell dinava al treball i arribava a casa a les 8 del vespre, però sempre em trucava per dir-me bon profit. Aquell dia ho va fer com sempre. Per la tarda no tenia res a fer i vaig decidir fer el sopar que a ell li agradava més.

Eren les 9 i no havia arribat, vaig trucar i no m’agafava el telèfon, vaig esperar una mica perquè potser s’havia entretingut més del compte fent alguna feina. Eren les 10 i no havia arribat, ja estava molt preocupada, l’havia trucat 21 vegades i no me l’havia agafat cap. Vaig seure al sofà i vaig esperar fins que va sonar el telèfon, desitjava amb totes les meves forces que fos ell, no va ser així, vaig escoltar la veu d’una noia joveneta que em va preguntar si el meu marit es deia Pere Marín Rodríguez, li vaig dir que sí i em va dir que anés urgentment a l’hospital perquè el meu marit estava molt malament. No ho entenia, mai havia tingut cap malaltia. Vaig agafar la cartera i vaig marxar corrent. Va ser el camí més llarg de la meva vida, volia arribar. Quan vaig arribar, el metge em va dir que havia sigut un atac de cor, el meu marit estava en les últimes, li vaig suplicar al metge que em deixes veure’l i em va deixar passar. Vaig entrar, estava com mai l’havia vist, al llit amb els ulls mig oberts plens de tristor, ell sabia perfectament el que li passava. Quan em va veure va fer un somriure,em vaig apropar, em va agafar de la mà, em va fer un petó i em va dir:

-Aquest amor es tan gran que el meu cor no l’ha pogut suportar, cada dia de la meva vida t’he estimat més. Gràcies per fer-me tan feliç.

Seguidament va tancar els ulls.

A partir d’aquell dia jo mai més vaig ser la mateixa, ja no tenia il·lusió per viure ni per compartir res amb ningú, em va canviar la vida d’una manera radical. Mai ho hauria dit que aquell dia la meva vida canviaria tant, em consolo pensant que aquestes coses tant dolentes acaben arribant un dia o un altre, més tard o més aviat. Que així és la vida i s’han de viure els moments bons amb intensitat. Jo ho vaig fer.

COMENTARI PERSONAL DELS TEXTOS NARRATIUS:

M'han costat una mica, sobretot el de l'objecte animat. Penso que per alguns temes tinc poca imaginació. El que més m'ha agradat com ha quedat ha sigut el que havia de començar per una frase en concret.

EL TEXT ARGUMENTATIU

-Amb el text argumentatiu s’intenta convèncer a l’altre d’una idea, és a dir, el text argumentatiu no ens comunica una notícia sinó que ens transmet una opinió, la qual ens arriba defensada per una sèrie d'arguments que li donen suport.

Argumentar vol dir: donar la teva opinió i justificar-la, amb raons, exemples,..

-Les parts del text argumentatiu

Tema: Allò de que es parla

Tesi: Allò que jo vull defensar. (Opinió de l’emissor).

Arguments: Exemples, motius, raons,…

-La seva estructura consta de:

Paràgraf 1. Introducció: inclou el tema i la tesi.

Paràgraf 2. Argument 1

Paràgraf 3. Argument 2

Paràgraf 4. Argument 3

Paràgraf 5. Arguments 4,...(tants paràgrafs com arguments utilitzem).

Paràgraf 6. Conclusió

-Al text argumentatiu et pots situar a favor, en contra o en un punt entremig d’allò que parles.

TEXTOS ARGUMENTATIUS

EL GRAFFITI ÉS ART?

El graffiti és una pintada, normalment, al mobiliari urbà. Aquest terme també s'utilitza per referir-se al moviment cultural i artístic que moltes vegades s'associa al hip hop, ja que és un dels quatre elements d'aquesta cultura del hip ho. Personalment penso que cadascú és lliure de creure en cultures diferents, i si aquest tipus de cultura agrada a qui ho fa, hi estic d'acord.

No sóc partidaria que posin multes per expressar-se lliurement, per a mi aquest tipus de pintura és art i ho han de demostrar fent pintades.

El graffiti expressa sentiments del qui pinta o de la societat en la qual vivim. No hem de veure el graffiti com una cosa dolenta, l'hem de veure i identificar-nos o imaginar en què estaria pensant la persona que ho ha fet.

No sempre les pintades són il·legals, moltes vegades els grafiters tenen permís de l'Ajuntament per fer la pintada.

A més a més, és un art gratuït, no per als grafiters perquè les llaunes són cares, però sí per la societat que els veiem o contemplem en algun moment.

Per una part desperta la imaginació de la gent que observa, per una altra fa que els graffiters vulguin fer-ho cada dia millor i perfeccionar-se.

A més, el graffiti no és cap acte de vandalisme, és fer el que t'agrada i t'apassiona.

En definitiva crec que no haurien de multar per expressar sentiments. Conec gent que fa graffitis i no només es dediquen a fer pintades il·legals, també els paguen per pintar persianes de bars, botigues, cafeteries, centres cívics,..., això vol dir que no han de ser actes de vandalisme. Les persones que conec que pinten diuen que el graffiti no és una moda, el graffiti agrada i apassiona.

Deixo un link amb fotos de graffitis, per si a algú li agrada. :)
http://www.flickr.com/photos/does_loveletters/page1/


ÉS CONVENIENT QUE ELS NENS COMENCIN L'ESCOLA BRESSOL ABANS DELS 4 MESOS?

 

Actualment les escoles bressol són molt importants en la societat en la qual vivim. El pare i la mare han de treballar, moltes vegades no tenen amb qui deixar el seu fill i han d’acudir a aquestes llars d’infants. Personalment crec que això pot ser tant un avantatge com un inconvenient.

Començant pels avantatges, el més important és que més tard li pot costar molt més la incorporació a altres escoles, com el parvulari. El nen o nena tindrà més habilitats d’adaptació que un altre.

El segon avantatge és que potser té una estimulació diferent de la que pot tenir a casa. Per als infants és imprescindible l’estimulació i el desenvolupament dels sentits i a l’escola bressol ho poden aconseguir d’una manera molt treballada.

L’últim avantatge que trobo és tenir la tranquil·litat de poder deixar-lo en un lloc on saps que el nen estarà atès.

D’una altra banda poden haver-hi diversos inconvenients i un d’ells és la despesa econòmica que suposa cada mes.

Per finalitzar, l’últim inconvenient és que el nadó necessita tenir un vincle afectiu amb la mare i aquest lligam afectiu canvia, ja que el nen i la mare passen més hores separats.

En definitiva crec que la vida és la vida i cada nen s’ha d’adaptar a les situacions que presenti la seva família. La majoria de les persones han de treballar i és molt trist que les mares hagin de deixar els nens amb quatre mesos, però és així.

LES NOVES TECNOLOGIES SUBSTITUIRAN EL MESTRE?

En l’actualitat s’estan produint moltes modificacions en diversos llocs de treball, ja que es substitueix el personal que treballa per màquines. En el sector de l’educació els canvis que s’han produït són: instal·lació d’ordinadors, pantalles elèctriques amb projector, pissarres digitals,etc. Però encara no s’ha hagut de substituir el personal per aquestes màquines o noves tecnologies que han sorgit els últims anys. Personalment penso que es poden complementar i que tenen avantatges i inconvenients.

Un dels inconvenients que podem veure és que no pot transmetre els valors que pot proporcionar una persona. Per exemple, una màquina no t’explicarà com has de comportar-te o no t’explicarà situacions que hagi viscut, en canvi, un professor o professora, sí.

Un altre inconvenient és que suposa una inversió econòmica important. La nova tecnologia és molt innovadora però a la vegada és molt cara.

Els avantatges que hi hagi un educador o educadora són molts més que els inconvenients. El primer és la interacció, és a dir, el contacte entre l’educador o educadora i els seus alumnes perquè no pot existir una relació afectiva. Amb una màquina, amb els mestres els nens senten un afecte, que també és necessari per contribuir al seu desenvolupament.

A més, el mestre pot fer aclariments d’idees que no s’hagin entès fent l’explicació i una màquina, no.

No pot existir una relació afectiva amb una màquina, amb els mestres els nens senten un afecte, que també és necessari per contribuir al seu desenvolupament.

D’altra banda el professor o la professora pot tenir un control del grup i pot vigilar que no es produeixin baralles, discussions,etc.

Jo com a futura educadora, des del meu punt de vista crec que la tecnologia va a un pas molt accelerat durant els últims anys, però no crec que mai pugui arribar a substituir un professor/a, tot i que es poden complementar entre ells. Segurament la professora podrà fer classe sense tecnologia, però la tecnologia no ho podrà fer sense la professora.


LES FAMÍLIES HAN D'INTERVENIR EN L'ACCIÓ EDUCATIVA DE L'ESCOLA?

Actualment les famílies són un element molt important per als infants i aquesta ha de contribuir al desenvolupament global del seu fill o filla a l’escola.

El primer avantatge és la coordinació entre el centre i la família, que pot ajudar molt en el desenvolupament de l’infant. És imprescindible la comunicació entre tots.

El segon avantatge és que l’infant es pot sentir molt bé, quan es fan activitats on puguin estar els pares, com per exemple quan es disfressen al carnaval.

Una de les dificultats que es troben avui dia és que la mare o el pare de l’infant es prenen llicències que no els corresponen i això pot dificultar l’adaptació de l’infant. Personalment crec que les famílies han d’intervenir però quan se’ls demana que intervinguin, no quan vulguin. Per tant, el primer inconvenient que trobo és que moltes vegades les famílies opinen sobre el que es fa a l’escola amb relació al seu fill o als altres nens o nenes, i que ha de quedar clar el rol de cadascú perquè pot ser un problema greu.

D’altra banda la mateixa família pot dificultar l’adaptació del seu fill, per exemple li diuen al fill que no faci el que li digui l’educadora, i pot afectar al nen al no saber que fer si el porten cada dia a l’escola.

En definitiva, crec que la família ha d’intervenir però d’una forma moderada, quan el centre demani que intervingui. A l’escola bressol treballen professionals i són aquests els que han de dir quan ha d’intervenir la família, no han d’intervenir quan vulguin fer-ho.

LA FIRA DE SANTA LLÚCIA:

UNA ESCOLA: LA FIRA

Aquests textos no m'han agradat tant de fer-los, però crec que eren fàcils perque a classe feiem la pluja d'idees i desprès només faltava fer el text.

Es pot anar a la fira de Santa Llúcia per molts motius, que podríem resumir en dos apartats: motius “útils” i motius “inútils”.

Les parades muntades a la falda de la catedral barcelonina hi són, precisament, perquè els seus responsables confien que la gent tindrà motius útils per a acostar-s’hi, és a dir: aniran a comprar. Un arbre, una mica de molsa, unes quantes figures, un tros de cel..., potser un pessebre sencer.  Sense possibilitat de negoci, la tradició ja s’hauria acabat. Per això jo desitjo que molts ciutadans vagin a la fira a comprar, i cada adquisició és una petita inversió favorable al futur de la fira.

Però també s’hi pot anar per motius “inútils” des del punt de vista de la compravenda. I de fet molta gent hi va a badar, simplement, encara que al capdavall no resisteixi la temptació d’endur-se alguna peça a casa. I és que allò que ens ofereixen a la fira de Santa Llúcia té unes característiques que potser val la pena d’analitzar.

Al meu entendre, la fira és una aprovació per als nostres sentits, especialment per a la vista, l’olfacte i el tacte. Uns sentits que la ciutat té molt domesticats, limitats, empobrits. I quan dic “la ciutat” potser seria més exacte dir la “cultura” en la qual vivim, submergits o condicionats. Els colors, per exemple. En moltes d’aquestes peces, en les figuretes més populars, hi ha un vermell descarat, un verd llampant, un groc escandalós. Això es contraposa a l’estètica socialment imperant. En voleu dir colors “ingenus”? M’ està bé. També podríem qualificar-los d’espontanis. En tot cas, són uns colors frescos que ens atreuen perquè trenquen els cànons dels “colors segons les normes de la correcta decoració d’un ambient”. I aquesta llibertat òptica ens fa bé.

També recuperem les olors. A la nostra ciutat el descobriment de la flaire vegetal -de l’herba, del suro, de la fusta- és igualment provocatiu, i endinsar-se per la fira de Santa Llúcia és ficar-se en una cambra màgica plena de sorpreses per a l’olfacte; són olors que fan tornar a la infantesa o potser encara més enllà: a una herència vital transmesa a través de les generacions, i que en nosaltres ha quedat reduïda a una supervivència molt fràgil i amagada. Són les olors preurbanes i preindustrials, i a la fira es presenten amb una intensitat que pot marejar-nos.

La tercera provocació és el tacte. El tacte de les matèries vives i elementals, de la molsa, del suro, de l’argila; els nostres dits –acostumats a les tecles de la màquina d’escriure, als botons dels electrodomèstics, al bisturí, als gots de plàstic...- hi retroben estímuls oblidats. Per tot plegat penso que la fira de Santa Llúcia és una possibilitat de reaprenentatge que no podem deixar-nos escapar.

ANÀLISI DEL TEXT:

Tema: 

És útil anar a la fira de Santa Llúcia?

Tesi de l’autor:

Està a favor d’anar-hi, és útil.

Arguments:

       -Motius útils: Comprar (paràgraf 2)

       -Motius inútils: No consumir, badar (paràgraf 3)

         -Fira, aprovació dels sentits: 

       Colors llampants, olors naturals o diferents (paràgraf 5) i tactes diferents dels que toquem normalment (paràgraf 6)

Conclusió: (paràgraf 6 i paràgraf 7)

COMENTARI PERSONAL DELS TEXTOS ARGUMENTATIUS:

Crec que aquests textos han sigut més fàcils de redactar perquè a classe entre tots feiem la pluja d'idees i a casa només havíem de redactar-ho i estructurar-lo. Tot i així, alguns m'han costat una mica.

EL TEXT DESCRIPTIU

LA DESCRIPCIÓ

Descriure és explicar com és un objecte, un ésser animat, un espai, una persona.... Es pot descriure, per tant, qualsevol aspecte de la realitat: des dels més concrets, fins als abstractes.

En una descripció establim tres fases diferents:

1. Analitzar allò que distingeix l'objecte descrit,
2. Transcriure aquesta anàlisi en un lèxic pertinent,
3. Convertir aquest vocabulari en un text concret,

Els continguts d'una descripció han de ser coherents i han d'estar ben cohesionats (relacionats entre ells).

CARACTERÍSTIQUES DE LA DESCRIPCIÓ

Descriurem les característiques morfosintàctiques i després les característiques lèxiques i d'estructura.

1. Característiques morfosintàctiques:

1.     Les oracions solen ser simples i enunciatives.

2.    Si són compostes seran per subordinació de relatiu o de predicat nominal.

3.    Els temps verbals que predominen són els present d'indicatiu o l'imperfet d'indicatiu.

4.    Hi abunden els verbs copulatius (ser, estar, semblar) i els de pertinença (tenir, portar).

5.    Les oracions són simples –com hem dit ja–, juxtaposades (unides per signes de puntuació) o coordinades copulatives amb el nexe i.

2. Característiques lèxiques:

El lèxic principal el constitueixen:

• els noms
• els adjectius qualificatius (amb funció d'Atr o CN)
• i els SP equivalents a un adjectiu.

3. Característiques d'estructura:

Les descripcions tenen en general una estructura que s'aproxima a la de l'argumentació (encara que en alguns casos s'apropen a la conversa-diàleg o al text instructiu): com a text no és altra cosa que una sèrie de frases ben construïdes i organitzades, lligades en progressió informativa, que persegueixen una determinada finalitat.

Un text descriptiu té dues determinacions bàsiques: la determinació informativa i la determinació seqüencial. Consisteix bàsicament a la selecció d'uns temes, que són després estructurats. Per fer-ho cal prendre unes decisions semàntiques (del contingut) i unes altres de lingüístiques (de forma). Els tres tipus de decisions semàntiques i lingüístiques són les següents:

-Atribuir a l'objecte que s'està descrivint característiques de sers ja coneguts (a través de la comparació i la metàfora).

-Fixar-se en els aspectes (propietats o qualitats) que singularitzen (distingeixen) l'objecte.

-Afegir altres característiques.

Estructura i punt de vista del text descriptiu

En el text descriptiu podem distingir dos tipus d'estructura diferent:

-          Es pot partir de les característiques generals de l'ésser o objecte que es vol descriure i avançar cap a un primer pla.

-          Partir d'un primer pla i anar prenent distància fins arribar al pla general.

Punt de vista:

• Amb distanciament i objectivitat: ens informa de l'element descrit amb la màxima fidelitat possible, d'una manera neutra, sense incloure impressions particulars de l'autor. Aquest tipus de descripció és propi de la descripció científica, ja que té una finalitat pràctica i immediata.

• Amb emoció i subjectivitat: descriu la realitat fent prevaler l'estat d'ànim de l'escriptor, la seva imaginació, el seu judici i opinions, que queden per sobre de la realitat estricta. Aquest tipus de descripció és propi de la descripció literària.

  * Dins la descripció literària, ens poden fer diverses distincions: Segons la perspectiva que pren l'autor: 

a)      Descripció externa: l'autor contempla el que es descriu des de l'exterior. Pot ser una:

-  descripció objectiva: intenta limitar-se a reflectir la realitat tal com és i limita    les seves interpretacions personals.

- descripció subjectiva:  l'autor interpreta la realitat, dóna la seva pròpia visió d'allò que descriu. Acostuma a utilitzar una tècnica impressionista, és a dir, selecciona alguns trets que creu més significatius per donar al lector una imatge de conjunt, sense gaires detalls.

b)      Descripció interna: l'individu es descriu a ell mateix. En el cas que no sigui una persona, sinó un objecte, queda clar que es tracta d'una tècnica literària que pretén oferir una perspectiva original i literària. Vol reflectir el que un ésser inanimat diria d'ell mateix.

DESCRIPCIONS

DESCRIPCIÓ DE LA SARA

La descripció que faré ara és d'una de les meves companyes del cicle d'educació infantil, que vam començar el passat 19 de setembre. La companya que descriuré es diu Sara. La conec fa dos dies, però ja sé que té 20 anys, que treballa a una llar d'infants, que viu a Gav'a i que té virtuts, defectes i desitjos que algun dia li agradaria complir.

Físicament és una noia que té el cabell llis i porta ulleres.

Les seves virtuts són que és una noia responsable i molt alegre. També té defectes, com tothom, aquests són que és tossuda i té caràcter.

Els principals desitjos que té són: arribar a les seves metes, ja que és una noia molt exigent amb ella mateixa, i treballar al tercer món, per tant, puc deduir que és solidària i que li agrada ajudar a la gent.

Personalment, amb el que he pogut observar, crec que és una noia molt agradable, simpàtica i bona companya.

DESCRIPCIÓ DEL COLOR GRIS

Al món existeixen molts colors i possiblement cadascun està associat a algun adjectiu, moment o record.

El gris és un color format per dos colors bàsics: el blanc i el negre. El blanc és puresa i el negre és mala sort; el punt intermig és el gris que està associat a la tardor, a la tempesta, a la pluja, a la tristesa, etc, tot i així no és un color lleig, simplement és un color una mica apagat, però a la vegada s'associa amb allò intel·lectual, d'aquí la "matèria gris" que tenim al cervell.

Per finalitzar vull dir que el color gris ha existit tota la vida, començant per les roques de la natura i seguint pel gris dels materials de la tecnologia (cargols, ordinadors,...).

Personalment no m'agrada, prefereixo altres colors més vius com el groc, el taronja,...

DESCRIPCIÓ DE LA CLASSE SEGONS UN MOSQUIT

Sóc un mosquit i aquest matí he entrat per la porta principal de l'escola, he recorregut tots els passadissos i he pujat dos pisos d'escales, fins arribar a la classe d'educació infantil, que és la que més m'agrada perquè la majoria són noies molt maques. He arribat una mica tard, però sort que la porta, de color taronja, encara era oberta.

A l'entrar ningú m'ha vist, però jo he vist totes les noies, tan gegants com sempre, escoltant cadascuna a la seva cadira marró, escrivint sobre la taula apunts a uns fulls de quadres o blancs.

He volat fins que m'he col·locat sobre un cable del projector, com que són negres passo desapercebut. M'he posat a observar tot el que veia gegantíssimament. Al fons hi ha un penjarobes sense cap jaqueta, al costat l'armari marró, amb tiradors negres, i molt gran, que a dintre porta la tele. Hi ha dues finestres molt grans i obertes ja que fa molta calor. La paret més gran està plena de cartolines de colors amb fotos de nens petits i un suro amb molts dibuixos molt macos fets per totes les alumnes. Al principi de la classe trobem la pissarra de color verd, escrita amb lletres blanques, al costat d'aquesta hi ha dos portes molt grans de color taronja, però sempre estan tancades. Davant la pissarra trobem la taula més gran amb calaixos, que és de la professora. A dalt de la pissarra hi ha el projector gris i la pantalla enrotllada de color blanc.

Segons entres a la classe, a l'esquerra trobem un armari blanc, al costat un altre suro amb els comunicats pels alumnes i un calendari del curs de color verd. En conclusió és una classe molt bonica.

Ha tocat el timbre i totes marxen al pati, decideixo anar amb elles, però quan estic baixant, de sobte, plaf!

DESCRIPCIÓ DE L'ANGOIXA

L'any 2006 em vaig haver de canviar d'escola. El meu pare, la meva mare i jo vivíem a Barcelona, però al meu pare el van translladar a treballar a Girona i vam haver d'anar-hi.

Quan vivíem a Barcelona no tenia amics, tothom em marginava i em discriminava per ser grassoneta. Pensava que a Girona seria diferent i no em sentiria tan malament, però encara recordo quan anava a aquella escola al centre del poble. Em feia tanta por anar-hi cada matí, no sabia el que m'esperava, cada dia era alguna cosa diferent.

Cada dia em sentia menys persona, pel simple fet de no caure bé als altres i per totes aquelles coses tan lletges que em deien, aquelles paraules que em feien tant de mal. Em sentia molt angoixada, aclaparada, trista, amb por, fins i tot, de vegades tenia atacs d'ansietat. Cada dia era pitjor, em van arribar a maltractar físicament i psicològicament.

Va arribar un punt que ja no volia anar a l'escola per temor i perquè cada dia em trobava pitjor.

Per sort ara ens hem tornat a mudar, aquest cop cap a Madrid. Estic tranquil·la, però no per molt de temps.

Demà començaré a anar a una escola nova i tornarà la meva rutina de sentir-me tan malament, desesperada i angoixada.

COMENTARI PERSONAL DELS TEXTOS DESCRIPTIUS:

Aquests textos no m'han costat gaire, primer he pensat la idea i m'anava inspirant a mida que feia els textos, això si com tota la meva vida segueixo fent moltes faltes, espero arribar a un dia on no en faci més!!!